suavos@suavos.com
Història i nom de la filà

Des d’un punt de vista estricte de la lingüística caldria adaptar la paraula suavo, suava a l’evolució que correspondria si haguera entrat a partir d’una altra llengua que no fóra el castellà, de fet, la forma que els lingüistes considerarien com a normal seria la pronunciació sonora de la essa inicial, representada per una zeta i l’acabament en –u de la forma masculina: zuau. Esta és la forma que trobarem en els diccionaris oficials i a l’ús. No obstant això, no sempre els diccionaris i les regles d’evolució de les llengües es complixen i per això hi ha diverses formes evolucionades d’una mateixa paraula en una mateixa llengua. Així ocorre amb paraules que tenen un mateix origen i el mateix significat: (servei, servici); o que han evolucionat cap a significats diferents: (múscul, muscle).

Als nostres avantpassats suavos sempre els hem escoltat pronunciar la paraula amb una esse sorda, tal com nosaltres la pronunciem ara. I sempre hem fet la terminació masculina –avo, mai –au. Esta segona terminació que podem trobar en alguns textos escrits en català i en els diccionaris obeïx a la tendència catalana d’eliminar paraules acabades amb –o àtona i adequar-la a la terminació d’altres formes que fan el masculí en –u i el femení en –va (jueu, jueva). En valencià, però, l’acabament de paraules en –o és més general: alardo, barco, boldo, cabeço, cego, enago(s), floronco, fofo, manco, manyaco, quico, saldo, trumfo, viudo.

 
Anterior Següent